La DISCAPACITAT ORGÀNICA prové d'una pèrdua en la funcionalitat en un o diversos sistemes corporals (òrgans o fallades sistèmiques) produïda pel desenvolupament de condicions de salut cròniques. Aquesta realitat presenta afectacions que, en la majoria dels casos, no són perceptibles de manera directa, ni estan associades a la imatge més identificada i estereotipada de la discapacitat.

Les persones amb discapacitat orgànica han d'afrontar el seu dia a dia amb símptomes i manifestacions com el dolor o la fatiga, de vegades de manera aguda o progressiva. Com també rebre els tractaments necessaris, afrontar els efectes secundaris i assistir a consultes mèdiques constants. Alhora, han de procurar compatibilitzar tot això amb la seva vida diària, la feina, el seu entorn i els seus projectes vitals, entre d’altres. La manca de reconeixement d’aquest tipus de discapacitat comporta dificultats socioeconòmiques i psicofísiques que fan que, molt sovint, les persones a les quals afecta no tinguin cobertes les seves necessitats.

Les limitacions, restriccions i les barreres socials que originen aquesta discapacitat resulten reiteradament minimitzades i invisibilitzades. Això genera problemes en la cobertura de les necessitats de suport, dificultats en accedir o mantenir la feina i tenir accés a les mesures de protecció reconegudes per les administracions. En definitiva, per desenvolupar una vida plena, en igualtat de condicions i sota el principi de l'autonomia personal, cal un reconeixement efectiu i real dins el marc normatiu vigent i els tractats de drets internacionals per a les persones amb discapacitat.

 

Més informació sobre la discapacitat orgànica (en castellà):

 

---